A través de les pàgines d’aquest diari (Ultima Hora, 25/10/2025), Rosa Planas ens acaba d’indicar que «la nostra identitat com a poble comença amb la conquesta i la consegüent repoblació», duita a terme amb «una nova gent que pertanyia gairebé de forma majoritària a l’espai geogràfic que avui anomenam Catalunya». De manera que «la llengua que parlam, els sants que celebram, i els mites que trobam en les nostres lletres i festes, ja siguin populars o cultes, són la conseqüència d’aquests fets». (Per cert que, sobre els sants i la cultura popular, cal destacar el magnífic llibre de Gabriel Bibiloni, Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular, publicat fa uns mesos). La correctíssima exposició de l’abast del canvi esdevingut el 1229 no resulta sobrera perquè la contingència no és que sigui desconeguda per a molts conciutadans bé que ho és, certament, en aquesta Mallorca de mallorquinitat minvant, en què els referents tradicionals fan aigua ̶ , sinó que pretèritament ha estat eludida i, pel que fa a l’antimallorquinisme més tronat, negada. Ja se sap: per part dels desmemoriats més o menys conscients i dels negacionistes recalcitrants la nostra història passa dels talaiòtics i del «temps dels moros» (que compendiava popularment tot el passat anterior a 1229) a Espanya, sense l’intermediari català.
El fal·laç plantejament ha format part del guió de la història d’Espanya inculcada durant generacions a l’escola, un guió que avui difonen supervendes (llibres d’èxit induït, s’entén), telepredicadors i els impostors de la xarxa. I ha estat assumit per l’angle ultra de la política. Pel que fa a la matèria que comentam, durant segles ̶ en realitat dos, si prescindim dels antecedents la Reconquista (un invent conceptual i ideològic del segle XIX) ha constituït el còmode eix narratiu. En rigor, la pròpia narració reconqueridora ha estat concebuda i construïda en termes patrioticoespanyols, si es vol dir així, i pareixia bastar. En el fons, basta encara. Coincideix amb el que és, aparentment, observable amb altres registres, no acadèmics: la Reconquista forma part del discurs del poder, de l’escola i de la conversa pseudoerudita. La conquesta catalana, en aquest marc, deixa d’ésser catalana i és una fita més del procés reconqueridor, solemnial conductor cap a la unitat. Per cert que l’època mal dita d’indepèndència amb els reis de Mallorca (1276-1343) és de mal encaix, en l’esquema narratiu (seria un pas enrere), però el detall s’obvia convenientment.
Per tal de començar a preparar la commemoració del vuit-cents anys de la conquesta, l’Obra Cultural Balear i l’Institut d’Estudis Catalans (amb la col·laboració de l’Arxiu del Regne de Mallorca, que ha cedit l’espai on es duran a terme els actes) han programat unes Jornades d’estudi i reflexió els propers dies 7 i 8 de novembre, obertes a tothom. L’objectiu de l’esdeveniment és doble. D’una banda, apropar-nos al fet històric de la mà d’especialistes solvents que tractaran tots els aspectes relatius a l’efemèride, a través d’un programa atapeït i rigorós. Aquesta aproximació a la conquesta, d’altra banda, inclou debatre com s’hauria de commemorar el vuitè centenari. L’eventualitat no és baldera, en un moment de canvi social accelerat i irreversible que fa que a hores d’ara només una tercera part de la població domiciliada a l’illa participi de les característiques (la primera de totes, la llengua) que fins mitjan segle XX havien definit la societat mallorquina. Un escenari ̶ remarquem-ho imprevisible fa tres quarts de segle. En conseqüència, l’avinentesa commemorativa ha de servir, més enllà de plantejar la circumstància històrica, per construir el relat actualitzat d’un fet transcendent i per reafirmar la voluntat d’enfortir la part més essencial d’aquests trets distintius, a hores d’ara sotmesos a la creixent amenaça de la minorització.